Menú
laRepúblicaCultural.es - Revista Digital
Inicio
LaRepúblicaCultural.es - Revista Digital
Síguenos
Hoy es Sábado 21 de octubre de 2017
Números:
ISSN 2174 - 4092

10 años para estar, un momento para decir, muchas vidas para resistir - LaRepúblicaCultural.es - Revista Digital

Permitidme que desde esta pequeña ventana al mundo, hoy celebre la primera década en la que un día nos mostrábamos y prestábamos el deseo y el esfuerzo de hacer mejorar la sociedad desde la Cultura. A caballo entre un congreso de escritores y otro, un manifiesto hacía de puente entre la libertad y el pueblo, para decir a la ciudadanía española “aquí estamos”.

república, cultural, revista, digital, 10 años, aniversario, revista, la república cultural, larepúblicacultural.es, La República Cultural

10 años para estar, un momento para decir, muchas vidas para resistir

Una década para un espacio entre la Cultura

Tip A Friend  Enviar
imprimir documentoVersión para imprimir de este documento Versión imprimir
10 años de La República Cultural.es
Ampliar imagen

10 años de La República Cultural.es

Cumplimos una década en nuestra revista. Imagen: La República Cultural.es

10 años de La República Cultural.es
Ampliar imagen
10 años de La República Cultural.es

Cumplimos una década en nuestra revista. Imagen: La República Cultural.es

Julio Castro – La República Cultural

Permitidme que desde esta pequeña ventana al mundo, hoy celebre la primera década en la que un día nos mostrábamos y prestábamos el deseo y el esfuerzo de hacer mejorar la sociedad desde la Cultura. A caballo entre un congreso de escritores y otro, un manifiesto hacía de puente entre la libertad y el pueblo, para decir a la ciudadanía española “aquí estamos”.

Nosotr@s, aquel año de 2007, queríamos prepararnos para saludar el 70º aniversario del II Congreso Internacional en Defensa de la Cultura, celebrado en 1937. En julio de aquel año, los intelectuales antifascistas, leían y aprobaban en Valencia un texto en defensa de la Cultura y de los oprimidos. Unos días antes, en Madrid se celebraba una parte del congreso. Era plena guerra bárbara de levantamiento de los militares golpistas contra la democracia de nuestra II República. Ya son 80 años de aquel II Congreso, y seguimos aquí, recordando y reclamando que, intelectuales de todo el mundo, sean capaces de alinearse en un texto único contra los poderes fácticos que, hoy más que nunca, siguen detentando unas posiciones contra el pueblo, y que poco ha cambiado desde que unos cuantos decidieron destruir las libertades de este país, que fue ejemplo del progreso en Europa. Anes, en 1936 los escritores antifascistas decían en su manifiesto:

Se ha producido en toda España una explosión de barbarie en que las viejas formas de la reacción del pasado han tomado nuevo y más poderoso empuje, como si alcanzasen una suprema expresión histórica al integrarse en el fascismo.

Este levantamiento criminal de militarismo, clericalismo y aristocratismo de casta contra la República democrática, contra el pueblo, representado por su Gobierno del Frente Popular, ha encontrado en los procedimientos fascistas la novedad de fortalecer todos aquellos elementos mortales de nuestra historia, que por su descomposición lenta venían corrompiendo y envenenando el pueblo en su afán activo de crear una nueva vida española. Contra la auténtica España popular se ha precipitado para destruirla o corromperla, envileciéndola con una esclavitud embrutecedora y sangrienta, como la de la represión asturiana; este criminal empeño de una gran parte del Ejército, que al traicionar a la República lo ha hecho de tal modo que ha desenmascarado la culpabilidad de su intención, agravándola con la de traicionarse a sí mismo en la falsedad de los ideales patrióticos que se decía defender, sacrificando la dignidad internacional de España y ensangrentando y destruyendo el suelo sagrado de su historia. Y esto con tal ímpetu desesperado, demoledor, suicida, que la trágica responsabilidad delictiva de sus dirigentes lo ha determinado con características vesánicas de crueldad y de destrucción acaso jamás conocidas en España; en una palabra: fascistas.

Contra este monstruoso estallido del fascismo, que tan espantosa evidencia ha logrado ahora en España, nosotros, escritores, artistas, investigadores científicos, hombres de actividad intelectual, en suma, agrupados para defender la cultura en todos sus valores nacionales y universales de tradición y creación constante, declaramos nuestra unión total, nuestra identificación plena y activa con el pueblo, que ahora lucha gloriosamente al lado del Gobierno del Frente Popular, defendiendo los verdaderos valores de la inteligencia al defender nuestra libertad y dignidad humana, como siempre hizo, abriendo heroicamente paso, con su independencia, a la verdadera continuidad de nuestra cultura, que fué popular siempre, y a todas las posibilidades creadoras de España en el porvenir.

Pero yn año más tarde, ante la crueldad que se vivía en España, y en el congreso celebrado en Valencia, Carles Salvador leía:

Assistim avui, per tristes circumstàncies i en la nostra mateixa carn, a una guerra cruel i violenta, provocada pels elements reaccionaris internacionals. En aquest moment, plenament decisiu per al pervindre del món, en aquest moment de liquidació de les oposicions al progrés, nosaltres, escriptors nacionalistes valencians, volem unir la nostra veu al cor de les veus internacionals.

És aquesta, indubtablement, la lluita final i decisiva del valors absoluts del món. Juguen avui, sobre el tapís espanyol, dos valors absoluts, totals i definitius: l’ésser i el no-ésser. Amb poques paraules: l’afirmació i la negació de l’home i, per consegüent, el pervindre del món, el pervindre de la cultura. Ara bé, s’han esdevingut a la nostra terra fenòmens remarcables, no ja per la seua transcendència política, sinó per la seua transcendència cultural.

Hom sap de sobres ja que Espanya, el que comunment denominem Espanya, carix d’una unitat efectiva, específica, per ésser constituïda per un nombrós estel de petites nacionalitats que des de fa segles i per una unilateral creència de falsa unitat, han vingut soportant una infam i vergonyosa difamació –i àdhuc opressió- per part dels elements centralitzadors que les predestinaven a morir baix un complet oblit. La realitat espanyola, però, era una altra. La vida bullent de que fruïen les dites nacionalitats malgrat els esforços inútils per llevar-li-la, les féu alletar en rebel.lió constant, front per front del poder central. Ara bé, sabem de sobres, que aquesta franca tendència de deslligar-se de l’Estat central per a constituir un Estat lliure o federal voluntàriament, no pot ser vista, en cap manera, com una integració de l’Estat espanyol –puix que és una cosa inorgànica i falsa- ni com a atemptat a l’internacionalisme. Nosaltres proclamem, i parlem per la pròpia experiència d’escriptors, que quan més aferrissat a la terra pairal s’és, més internacionalista hom arriba a ésser. I no volem admetre ja –després de l’examen dels exemples soviètic i espanyol- cap matizació, barrejament ni intent de confusionisme per part dels elements antirrevolucionaris, respecte al debat de la qüestió.

Actualment, en la nostra guerra, han esdevingut fets remarcables que ens obliguen a parlar així. Són aquets, a banda la realitat històrica de que Espanya no és UNA, sinó VÀRIA, el reconeixement conforme a la Constitució de dues nacionalitats pel govern del Front Popular: Euzkadi i Aragó; el reafermament del sentiment nacionalista front als més greus problemes, i la capacitació dels nacionalistes per a lliurar-se de les urpes del feixisme, primer, i per a ajudar al manteniment de la guerra d’independència, després.

Però aquestes nacionalitats ibèriques, que existeixen amb una plena personalitat i una plena consciència política, no són únicament un fet polític, geogràfic o històric. Són també un fet cultural. I, per consegüent, un fet ètic, que demana amb una serena consciència del moment, un mínim reconeixement de la seua personalitat, una mínima justícia.

Stalin reconeix, al seu llibre El marxisme i el problema nacional, que la primera característica d’una nació és la comunitat d’idioma. Hem d’afegir nosaltres, que l’idioma és la fonamentació de la cultura, i que ninguna nació tindrà una plenitud cultural mentres no tinga dret a l’ús oficial del seu idioma, perquè açò és la pedra fonamental per a la construcció del monument de la cultura.

Estem reunits avui, els representants de tots els països, baix una bandera comuna de defensa de la cultura. Sabem què és una cultura, i que la comunitat de manifestacions culturals en cada país del món pren el caire i el sentit especialíssims del caràcter d’aquella nació. Ara bé, quins són els perills contra els quals anem a defendre la cultura? Al nostre entendre, la defensem contra el feixisme, que és la negació de l’home, i com tota manifestació cultural prové de la voluntat individual o col.lectiva d’un o varis homes, nosaltres no podem dubtar que el feixisme, en negar l’home nega també la cultura, i més encara, nega les minories culturals, nega les cultures nacionals i nega el dret d’existència cultural , que no política, a les minories nacionals. Per això nosaltres, sense entrar en més generalitzacions, volem fixar el nostre pensament, la nostra posició nacionalista davant el fet concret dels perills que, conjugant-se, atempten contra la nostra cultura autòctona.

Negant el dret d’existència cultural a les minories nacionals, el feixisme sap ben bé que el que nega és l’existència d’un mitjà fonamental de cultura i d’expressió normal per al poble. És en el poble on s’ha conservat, per anys i segles, l’essència de la llengua. Els elements aristocràtics o simplement els que es deien cults, no volien emprar aquella llengua, únicament conservada pel poble sota el pretexte de què era un “dialecte” quan el que volien dir era que la parlava el poble, i ofegar així tota manifestació cultural. El feixisme ha fet més encara. Baix els dictats d’unes confoses idees d’unitat, prohibix actualment, en els territoris rebels, l’ús dels dialectes regionals. Per això ens sembla incomprensible que, a hores d’ara, encara algú vullga oprimir els idiomes i personalitats nacionals i es diga defensor de la cultura. La millor defensa de la cultura, cridem nosaltres, és la total defensa dels interessos culturals de les petites nacionalitats. La defensa de la cultura ha de radicar, d’una manera íntegra i enèrgica, en l’absoluta defensa de les personalitats, auctòctones i vàries, de les minories nacionals. I no ja pel que puguen significar d’aportació a la cultura internacional, universal, sinó perquè són les més directament amenaçades pel feixisme, les més oprimides durant segles, i les que més immediatament perillen. I si no fóra prou això, perquè representen l’única manifestació pròpia dels pobles oprimits, dels pobles malmesos pels centralismes universals.

Hem fixat ja la nostra posició clarísssima front als problemes de la cultura, en la seua fase de Nació i Cultura. Sols ens resta, ara, adreçar-nos ardidament als representants dels altres pobles ibèrics perquè es solidaritzen amb les nostres paraules i facen una campanya general i mancomunada per la defensa dels interessos generals de les nostres respectives minories nacionals. Els nostres soldats defensen, amb les armes a la mà, la cultura en les trinxeres de la victòria. Els nostres ulls coneixen de misèries, de plors, de dolors. Però confiem en el pervindre, el sentim arreladament nostre, perquè tenim fe en els soldats i fe en la cultura. No és prou parlar, no és prou dir-ho i estar-se quiet. És precís també moure’s. Com? Defensant nosaltres, nacionalistes ibèrics, amb la ploma i la paraula, el dret inqüestionable que tenim al reconeiximent de les nostres personalitats, fonament de la nostra cultura; defensant nosaltres, nacionalistes internacionals, de nostres interessos generals, perquè DEFENSANT LA CULTURA PARTICULAR, PECULIAR DE CADA POBLE –I ENCARA MÉS, DE LES PETITES NACIONALITATS OPRIMIDES-, ÉS COM ES POT ARRIBAR A DEFENSAR LA CULTURA GENERAL, UNIVERSAL.

Gente como Renau se encargaron de recoger esta y tantas otras cosas. No soy ni próximo a un genio como él, y sin llevarnos a engaños, es muy improbable que cuando llegue el primer centenario de la valentía de aquell@s intelectuales, no esté yo al frente de esta revista. Pero no es menos cierto, que ahora, como entonces, seguimos saludando la esperanza y la solidaridad entre las culturas y sus pueblos. Y por eso confío en ver cómo nuestra sociedad es capaz de repetir lo bueno de la historia y escribir ese texto, ese mínimo texto, en el que podamos decir “tenemos diferencias, pero reivindicamos nuestro antifascismo, y por eso resisitimos”.

Hoy seguimos saludando lo que quede por venir, lo que podamos impulsar, poniendo nuestro modesto granito de arena libre, y conminando a quien quiera aproximarse a participar, desde su pequeña o gran ventana al mundo, para que pueda repetirse un encuentro de gentes verdaderamente comprometidas, para que con su palabra y su impulso, sean capaces de hacernos luchar y resistir, y, sobre todo, de pensar y crear. A partir de ahí, todo será mejor.

FORO DEL ARTÍCULO
Opiniones publicadas: 1
    [2247]
  1. El Lunes 12 de junio de 2017, a las 00:21
    Carlos Fortea dijo:
    10 años para estar, un momento para decir, muchas vidas para resistir

    Feliz cumpleaños, compañeros y amigos de la República Cultural. Que la ventana continue abierta por muchos años más.

¿Quién eres?

Tu mensaje

Control anti-spam. Escriba los siguientes caracteres:

Alojados en NODO50.org
Licencia de Creative Commons